Joaquim Ruyra i Oms va néixer a Girona el 27 de setembre de 1858. Fill d’una família de terratinents, va tenir una infància tranquil•la i bonica, a cavall entre Girona i Blanes, on passava els estius i els ponts més llargs. Durant la joventut es va traslladar a la capital catalana per estudiar Dret a la Universitat de Barcelona. Ràpidament es va interessar per les llengües i per això encara que obtingué el títol, mai va exercir com a advocat (professió que li havien imposat des del nucli familiar). Quan va acabar la carrera es va instal•lar a Blanes on va començar estudis sobre la llengua dels mariners i els pagesos. Durant aquell temps, també va participar activament en tertúlies literàries i activitats entorn del grup catalanista de l'escriptor blanenc Josep Cortils i Vieta. Arribada a la trentena, els pares de Ruyra van acordar el seu casament amb Teresa de Llinàs, per tal d’augmentar el seu patrimoni. Tot i que l’escriptor va anul•lar el compromís un mes abans de l’enllaç, el 23 d’octubre de 1889 es convertia en el marit de Teresa de Llinàs a l’Abadia de Montserrat. Tal com va intuir l’escriptor, el matrimoni va ser un fracàs. Teresa de Llinàs mai va aprovar la vocació literària de Ruyra i amb el temps es va anar tornant més nerviosa i insofrible. Amics de la família atribuïen aquest malestar a la incapacitat de tenir fills, però aquesta no era la única raó per la qual la unió no va funcionar. El 18 de febrer de 1904 naixia a Barcelona una nena de pares desconeguts que va ser donada en adopció a la família Ruyra. Així, dos anys després, la nena era batejada com Maria-Lluïsa Leontina i Valèria Ruyra i Llinàs. Els primers reconeixements en català que obtingué l’escriptor provenien, en els últims anys del s.XIX, dels Jocs Florals de Girona, on es va donar a conèixer amb poemes de to èpic i romàntic. El 1896 va obtenir el Premi Extraordinari del Consistori dels Jocs Florals de Barcelona amb "Mar de llamp", "La mirada del pobret" i "Les senyoretes del mar”. Però no va ser fins l’any 1903 quan va assolir l’èxit esperat amb la publicació de Marines i boscatges. És a partir d’aquest moment quan es converteix en el pare de la prosa catalana, esdevenint un gran model per les generacions posteriors. Paral•lelament a l’escriptura, Ruyra participa a la revista Avenç i, posteriorment, col•labora amb Pompeu Fabra per normativitzar el català. El 1906 participa en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i, més endavant, en el 1918 forma part de la Secció Filològica de l'IEC, ocupant el màxim càrrec a partir de 1924. Des de molt jovenet Ruyra comença a patir afecció bronquial crònica que s’aguditza entre 1901 i 1906. A més de sofrir de cor: va tenir el primer atac amb poc més de vint anys. És per aquesta raó que a partir d’aquest moment la família passa els hiverns a terres més càlides com Gran Canària, Màlaga i Alacant. Després de publicar tres capítols de la novel•la La gent del Mas Aulet -obra que no acabarà mai- al 1904, apareix La parada quinze anys més tard. És un recull de narracions en el qual destaquen relats amb detalls autobiogràfics. Al 1920 publica Pinya de Rosa, reedició ampliada de Marines i boscatges. Finalment, l’últim recull de textos, titulat Entre flames, es divulga al 1928. L’escriptor morí el 15 de maig de 1939 a Barcelona per una broncopneumònia. Degut al complicat context polític del moment, la seva mort passà totalment desapercebuda. El cos va ser transportat a Blanes, on fins avui reposen les seves despulles. Caricatura Junceda. Fotografia: Joaquim Ruyra al balcó de casa seva, Blanes, Francesc Salt (1934), Arxiu Municipal de Blanes.